Irenn’s Weblog
Diari de CampArxivat per a Valoració
11è Dia de Pràctiques: “Això ja és una altre cosa”
Ara m’adono d’un dels avantatges d’anar a pràctiques un cop a la setmna, i és que de dijous a dijous he notat molta diferència. Si el passat va ser un caos, aquest ja ha estat una altre cosa.
Els petits ja no estan a la defensiva, sinó que es mostren més propers a la nova situació. Han acceptat que això és d’aquesta manera i la seva actitud comença a no ser tan rebel. Estan més atents i cordials a la nova educadora, i ja la perceben com a un possible referent.
Hem anat al parc i la N, ha vingut just quan anavem a dur a terme una dinàmica tots junts. Ja ho va fer el passat dijous això de venir… No em sembla malament que els vingui a visitar, però crec que en hores de treball no hauria de fer-ho, ja que trenca amb tot el clima que a la nova educadora li costa aconseguir i ja no es pot fer res en tota l’estona restant, perquè s’ilusionen amb el retorn de la N i s’esveren.
Fins on està el límit? Quan cal dir prou i fer punt i a part?
És el de sempre, el famós debat de la implicació i l’acceptació i adaptació a les noves situacions. És l’ètica de l’educador… Quan deixés un espai i unes persones importants per a tú, però que estan dins la teva professió. Quan la teva vida prèn un altre camí que tú fas girant el cap enrere. Les coses canvien, i ara li toca a un altre. I el més important… És bo per als nens veure com torna constantment la N? Sens dubte s’està donant una saturació de situacions, referents que no tenen res a veure.
10è Dia de pràctiques: “El caos”
Ja no hi és la N, i com es va notar el desè dia de pràctiques… quart dia al centre de la nova educadora.
Ella és totalment diferent, en tot. Ve de treballar a una ludoteca del seu poble i la seva anterior experiència és bàsicament enfocada als àmbits de la pedagogia infantil; fet que dóna pas a una amplia experiència amb els nens. M’agrada la seva línia de treball; opinió que compartim quasi bé totes les noies de pràctiques, ja que és dinàmica, i té una metodologia d’intervenció molt creativa i innovadora (cada dijous que hi vaig és diferent).
Tot i així, no deixa de ser una persona nova, que als ulls dels petits, és una desconeguda i un intent de ser algú que ells estimen amb bojeria i ja no hi és. Això es nota, i crea un ambient molt delicat i de tensió al màxim.
Criden, fan el que volen, estan a la defensiva amb qualsevol dels professionals del centre… Mostren una actitud rebel com a resposta del desacord amb el nou canvi. És “normal” que es doni aquesta situació, però això no treu que ha estat un dia caòtic per a tothom. Descontrol, més descontrol i una situació no massa fàcil d’encaminar.
Està clar que per ells hi ha un buit, i un desconcert davant d’una situació que no entenen massa… Pot ser que influeixi el fet que no se’ls preparés eficaçment per la marxa de la N?
El que està clar, és que la nova educadora se’ls ha de guanyar.
9è Dia de Pràctiques
Dia oficial de l’emotivitat al centre, i és que avui ha estat l’aniversari de la N, l’educadora dels petits. No serà menys que l’aniversari d’un dels petits, i també s’ha fet una celebració conjunta amb els mitjans i grans.
Pastís, espelmes, menjar, música, crits, somriures i emocions…
N: L’any passat també el vaig celebrar amb ells i no ha estat diferent aquest cop, però no és el mateix. Tenir-los tots allà… M’he emocionat i la veritat és que fa dies que no dormo. Em fa molta ilusió la nova feina, però està clar que un començament implica un anterior acabament. Sempre es diu allò típic “Vindré sovint… Us seguiré veient…”; però després a la pràctica entre una cosa i altre no tens temps o sencillament ho vas deixant de banda sense voler-ho, però és així. Vindré, però això de “sovint” no ho tinc tan clar. La intenció ja hi és, però els horaris no se si m’ho permetran… Porto tres anys al centre… Els veig cada dia… Ja els hi he dit a les famílies, i els hi ha sabut greu però em desitjen molta sort. És un canvi, pensar que avui estic aquí i dilluns a un altre lloc completament diferent… Em txoca.
Tots els nens del centre li han fet un dibuix que dedueixo que li deuen haver donat el divendres. Està clar que tots la trobaran a faltar si quan hi sóc només sento que criden “N, N, N, N, !!!”, però els canvis són bons, i la professionalitat ja implica saber adaptar-los a la teva vida. És un diminut procés de dol tant pels nens com per ella, però ja és això viure. Tot és experiència, tots són moments bons i de no tan bons. Els canvis que fas però que no impliquen oblit sinó maleta de records, situacions viscudes i persones que t’has anat trobant. Recollir tot això, agafar forces, i seguir endevant.
7è Dia de Pràctiques
El meu setè dia de pràctiques ha resultat ser “el dia”. No ha estat pel fet que l’organització de la tarda hagi estat diferent; tampoc ha estat per cap succés a destacar. Tot el contrari…
Per un cantó he sentit el primer signe de monotonia al centre. Ha estat etern i era com si estigués a un esplai. M’ha semblat que no tenia sentit el què els feien fer, que bàsicament era “jugar i passar l’estona”. Quan he pensat: “Podríen fer alguna cosa més profitosa…” directament la frase ha acabat així: clar… potser és la única manera, tampoc dóna per més i és que són nens.”. Després, m’he adonat que estava etiquetant i jugant amb les aparences, fet que a la teòrica tots sabem que no és bo, o més aviat no és productiu classificar i anar amb la idea d’allò que tothom diu que és i molta gent no s’ha preocupat a esbrinar si és així de veritat. Són deduccions, camins fàcils i… equivocacions? Sí.
Ja ho tinc clar que no tot és el que sembla, que les coses i sobretot les persones són més complexes que tot això. I m’he sentit estranya, perquè he etiquetat i és que la majoria ho fa amb males o cero intencions, però quasi bé tots ho fan, ho fem i ho faig. Clar està i crec, des del meu punt de vista, que el problema no és etiquetar, és tenir la suficient opcionalitat de deixar-ho estar o corretgir-ho i evidentment aquest últim és el que més costa ja que implica fer l’esforç d’adonar-te que res és igual.
Són nens sí, malgrat que els seus pares hagin passat les situacions “x”, ells no són els pares, tot té a veure, però res és estàtic. D’altra banda, són nens però un és l’A, i l’altre el B, no?
Ja està. La meva tarda s’ha resolt plantejant-me qüestions d’aquest tipus.
5è Dia de Pràctiques – “Les Rambles”
El meu cinquè dia de pràctiques… i possiblement com ha anat? no seria la pregunta sinó, on has estat?.
N: Irene, C i A, què us sembla si després de berenar anem a les Rambles a veure les paradetes dels animals?
Irene, C i A: Perfecte.
N: 
Fa temps que els hi volia dur… Francament crec que una cosa tan corrent com pot ser anar a voltar per les Rambles i veure les paradetes, justament ells no la fan, així que estaria bé.
Ajuntament, carrer Ferran, Avinyó i Patritxol amunt i ja hi erem; l’educadora, una noia de pràctiques, una de voluntària, jo i dos nens per cap. Primer paradetes de flors, que sincerament han passat desepercebudes pels nens i per fi, les paradetes dels animalons (peixos, ànecs, gallines, tortugues, urons, periquitos…). Obríen uns ulls… Tots ells atents, inquiets, impacients (com si no en féssin l’abast) i contents sobretot de sortir del centre, i… de quina manera!!!; veient bestioles de tot tipus.
Avui ha estat el dia del paper de l’educadora propera que ha deixat molt a veure el seu costat més tendre, més amable, més sonrient, més feliç. M’ha sobtat reconfortantment veure-la tant i tant ilusionada. I els nens no seran menys, han estat pacients amb nosaltres dins la seva pròpia impaciència de veure-ho tot, han fet cas a les nostres indicacions, han parlat tots amb tots, han compartit, han respectat i sobretot han rigut molt.
Ha estat com entrar al seu món; tornar a ser petita.
Segon dia de pràctiques
Avui ha estat el meu segon dia de pràctiques i aquest cop he pogut estar una estoneta xerrant amb l’educadora abans que arribéssin els nens i nenes. M’ha comentat fets importants sobre l’historial dels petits, sobre l’organització de la tarda, temes importants que han succeït durant la darrera setmana…, però sobretot m’ha recalcat que últimament estan molt neguitosos i com ha dit ella, “és com si ens estiguéesin posant a prova; encara que no ho entenc… Ara no toca! Com si no ens coneguéssin prou…”; el fet és que corre molt nerviosisme en l’ambient i està clar que educadors/es i voluntaris/es, han adoptat actituts d’alerta. M’ha deixat molt clar que davant la situació en la que es troben, estan molt més al cas, més atents al que fa cadascú i s’intenta crear un ambient de calma i tranquil·litat entre ells. He estat observant tota la tarda, i l’educadora, és cert que ha adoptat una posició més “autoritària” (sense cap sentit negatiu) però senzillament es reafirma com a professional, deixant clar el seu paper, fet que no deixa de banda mostrar-se empàtica, flexible i oberta al diàleg com a mètode de resolució de conflictes. Qualsevol problema que hi hagi es tracta individualment, és a dir, s’agafa al nen o nena i es parla amb ell/a sobre el què ha passat i el perquè de la situació. Aquesta, crec jo, és una bona forma d’intervenir ja que no es deixa en evidència a ningú, no s’ha de recórrer als crits i no es crea un mal ambient contínu; es tracta de dur la situació amb total normalitat, afavorint així la necessària comunicació.
Quan hem anat a buscar als nens al carrer, alguns m’han reconegut, d’altres no s’enrecordaven de mí i quasi bé tots, m’han preguntat el meu nom altre cop. Quan estàven tots llestos hem pujat a l’aula i hem començat l’estona lliure de contes, de pintar dibuixos, de jugar…
Després de recollir i acompanyar-los a rentar-se les mans, s’ha berenat; avui tocava suc, madalenes i formatge. A cada nen/a li pertoca una feina diària, i repartir el berenar n’és una. “Qui serà l’encarregat de…” s’escolleix de forma aleatòria, així com també és una manera molt indirecta i interessant de treballar el companyerisme, la paciència (no començar a menjar fins que cadascú tingui el seu berenar), la responsabilitat (adjuntar tasques a cada un/a de forma individual però sempre “amb els altres”), l’autonomia (no dependre de ningú ja que tots ells tenen clar el que els toca, miren l’horari, busquen el seu nom, la feina i aleshores la fan), la participació i motivació (encarregar-se d’alguna cosa obliga a relacionar-se i comunicar-se entre ells, i d’altra banda tenir una responsabilitat els estimula i els fa sentir membres importants de l’activitat).
Després de berenar han seguit amb l’estona de lectura, deures, pintura, etc. i quan ha arribat l’hora, els han vingut a buscar les seves respectives famílies.
Escollir el fet extraordinari del dia d’avui no ha estat gens difícil. Hi ha hagut una situació entre tres dels nens, molt curiosa… Al grup dels petits hi ha dos germans, en S i la Y. En S té un “millor amic” dins dels 9 nens que hi ha; en M. Tots estàven jugant i corrent amunt i avall de la sala, i la Y m’ha demanat que li guardés la diadema i que li donés quan acabés l’activitat. Jo estava fent un joc amb en M quan ella ha vingut i li he dit: Y, mira, què et sembla si en M te la guarda enlloc que te la guardi jo, i quan acabis li demanes a ell?- a la Y no li ha suposat cap problema, però de cop i volta ha aparegut en S tot emprenyat i desconfiat que en M tingués la diadema de la seva germana. Es pensava que li prendria o se la volia quedar i ha arribat al punt de dir-li: “Ja no ets amic meu”. El petit ha sortit en defensa de la seva germana i per molt que en M i jo li haguem intentat fer entendre que només li guardava i després li tornaria, en S estava més que convençut que no era així. Quan la situació començava a ser una mica conflictiva, la Y ha tornat de fer el què estava fent i davant del seu germà, li diu a en M que li doni la diadema. Aquest li torna i ella li ha donat les gràcies per guardar-li. Quan en S ha vist la situació i s’ha adonat que no hi havia motiu per desconfiar del seu amic M, ha dit en veu alta: “Ah, M guarda sólo… Es amigo mío.”. En M i en S han rigut, s’han fet un petó i han seguit jugant.
… Impactant i espectacular.
Primer dia de pràctiques
Ja hi estic. Aquesta tarda he entrat al nou món del que parlava fa temps i aquell que m’immaginava d’una manera, i que certament, m’ha sorprès. Com hem comentat aquest matí a l’hora de seminari, molts de nosaltres sentíem insseguretat, aquella insseguretat i por davant d’una situació diferent, fora del teu entorn habitual i on hi ets tú i la persona, “cara a cara”, deixant de banda tota la teoria possible que poguem saber o aprendre. Abans de començar sí que en sentia de por; d’una banda, per les reaccions que podria tenir en moments concrets, i d’altre banda, per l’acceptació de l’educadora principalment i, per la dels nens.
Avui he fet una important tasca d’observació i obviant el que he sentit (“oir, ver y callar”), he fet el que creia més oportú i sincerament, el que m’ha sortit de dins, el que tenia ganes i em veia capaç de fer. L’educadora m’ha preguntat: Quin és el teu objectiu, és a dir, quina intenció tens amb les pràctiques? Observar, només? – justament ha estat el moment en què he pensat amb el què hem dit a seminari sobre sentir-nos inútils, que perdem el temps… i la meva resposta ha estat claríssima – No, no! Jo vull fer coses!!!.
L’educadora ha estat molt per mí, en el sentit que ha fet tot el que esperava, no m’ha deixat sola, m’ha explicat tot com anava i, pel tema del temps, m’ha posat al dia breument de la situació d’alguns dels nens i la seva família. La dinàmica del centre és primerament fer una rebuda dels nens i parlar amb els familiars si hi ha algun tema important. Seguidament educadores (tant de petits com de mitjans quant edat) i els nens, van a “l’aula” i comencen un taller lliure (llegir contes, pintar, jugar….). Després d’aquest taller se’ls acompanya a rentar-se les mans, etc., i berenen. Un cop han berenat, fan deures, segueixen amb la lectura, etc., però la dinàmica de treball és flexible i alternada depenent del dia, el que es tingui previst i un cúmul de circumstàncies limitants. Per últim, es fa un comiat (el “fins demà”) amb els nens i, cap a les vuit menys quart més o menys, els familiars van a recollir-los al centre.
Quan hem baixat al carrer per esperar que vinguéssin a buscar als nens, li he preguntat a l’educadora si mai s’havien trobat que els familiars no els vinguéssin a recollir… L’educadora m’ha mirat i abans que em respongués, he entès que la contestació era molt evident; “Ja m’ha extranyat que avui hagin estat puntuals i que hi siguin tots… Ens hi trobem molt sovint que no vénen… Aleshores, moltes vegades, els hem de dur a casa.”.
Quan estava amb els nens i et buscaven i et cridaven i t’estiraven de la màniga del jersei, t’agafaven de la mà, et reien, et feien mala cara, t’escoltaven, passaven de tú, et seguien, es descontrolaven, callaven, pintaven, corrien, es barallaven, et reclamaven, s’emprenyaven si no els feies cas, ploraven, miraven, et miraven… Quant feien cada una d’aquestes coses, poc a poc, t’adones que tot és per un motiu, que no és en va. Sempre hi ha un rerefons i res és tan fàcil com jo em pensava, i més amb un col·lectiu com és el de la infància, del que sembla ser tenim una idea equivocada. Veritablement aquests nens i nenes m’han près el pèl, són més llestos que ningú, són esponjes i miralls del què veuen, i si es mouen d’una manera, i si es mouen d’una altre has d’estar atent. Són sentiments, reaccions naturals, ments vives en un cos que no és tan petit per tot el que ha de suportar, i disfrutar, està clar.
