Irenn’s Weblog
Diari de CampArxivat per a La nostra actuació
11è Dia de Pràctiques: “Això ja és una altre cosa”
Ara m’adono d’un dels avantatges d’anar a pràctiques un cop a la setmna, i és que de dijous a dijous he notat molta diferència. Si el passat va ser un caos, aquest ja ha estat una altre cosa.
Els petits ja no estan a la defensiva, sinó que es mostren més propers a la nova situació. Han acceptat que això és d’aquesta manera i la seva actitud comença a no ser tan rebel. Estan més atents i cordials a la nova educadora, i ja la perceben com a un possible referent.
Hem anat al parc i la N, ha vingut just quan anavem a dur a terme una dinàmica tots junts. Ja ho va fer el passat dijous això de venir… No em sembla malament que els vingui a visitar, però crec que en hores de treball no hauria de fer-ho, ja que trenca amb tot el clima que a la nova educadora li costa aconseguir i ja no es pot fer res en tota l’estona restant, perquè s’ilusionen amb el retorn de la N i s’esveren.
Fins on està el límit? Quan cal dir prou i fer punt i a part?
És el de sempre, el famós debat de la implicació i l’acceptació i adaptació a les noves situacions. És l’ètica de l’educador… Quan deixés un espai i unes persones importants per a tú, però que estan dins la teva professió. Quan la teva vida prèn un altre camí que tú fas girant el cap enrere. Les coses canvien, i ara li toca a un altre. I el més important… És bo per als nens veure com torna constantment la N? Sens dubte s’està donant una saturació de situacions, referents que no tenen res a veure.
7è Dia de Pràctiques
El meu setè dia de pràctiques ha resultat ser “el dia”. No ha estat pel fet que l’organització de la tarda hagi estat diferent; tampoc ha estat per cap succés a destacar. Tot el contrari…
Per un cantó he sentit el primer signe de monotonia al centre. Ha estat etern i era com si estigués a un esplai. M’ha semblat que no tenia sentit el què els feien fer, que bàsicament era “jugar i passar l’estona”. Quan he pensat: “Podríen fer alguna cosa més profitosa…” directament la frase ha acabat així: clar… potser és la única manera, tampoc dóna per més i és que són nens.”. Després, m’he adonat que estava etiquetant i jugant amb les aparences, fet que a la teòrica tots sabem que no és bo, o més aviat no és productiu classificar i anar amb la idea d’allò que tothom diu que és i molta gent no s’ha preocupat a esbrinar si és així de veritat. Són deduccions, camins fàcils i… equivocacions? Sí.
Ja ho tinc clar que no tot és el que sembla, que les coses i sobretot les persones són més complexes que tot això. I m’he sentit estranya, perquè he etiquetat i és que la majoria ho fa amb males o cero intencions, però quasi bé tots ho fan, ho fem i ho faig. Clar està i crec, des del meu punt de vista, que el problema no és etiquetar, és tenir la suficient opcionalitat de deixar-ho estar o corretgir-ho i evidentment aquest últim és el que més costa ja que implica fer l’esforç d’adonar-te que res és igual.
Són nens sí, malgrat que els seus pares hagin passat les situacions “x”, ells no són els pares, tot té a veure, però res és estàtic. D’altra banda, són nens però un és l’A, i l’altre el B, no?
Ja està. La meva tarda s’ha resolt plantejant-me qüestions d’aquest tipus.
4rt Dia de Pràctiques
“El Taller”Avui ha estat un dia diferent, possiblement perquè he fet el meu primer taller. L’antiga noia de pràctiques que venia els dimecres s’encarregava d’elaborar dinàmiques o activitats vàries pels nens, i la meva tutora em va proposar el primer dia si voldria seguir amb la responsabilitat. He estat els tres primers dies de pràctiques observant, fixant-me en cada nen/a per a finalment, avui tenir preparat un taller més o menys “adequat” al grup de petits, on estic.
Sobre el taller… He aprofitat una dinàmica que vaig fer en grup a l’assignatura de didàctica l’any passat per al col·lectiu de gent gran, concretament “malalts d’alzheimer”. En el seu orígen, aquest era un joc didàctic per a treballar la memòria: consistia en anar destapant i tapant fileres per a refer-les després, en una cartolina buida. Està clar, que partint d’un col·lectiu totalment diferent i amb unes necessitats noves, he hagut d’adaptar el taller als usuaris, en aquest cas, als nens petits de tres i quatre anys. Treballar la memòria no és la prioritat, però si ho és el fet de treballar nombres, colors, figures… com a reforç complementari de l’escola, però de forma dinàmica i interessant. El què he fet, és convertir el joc de memòria en un joc d’associacions. Aquesta dinàmica l’he fet de forma individual, ja que m’ha comentat la tutora que seria més eficaç per ells i a la vegada perquè jo pogués veure, d’altra banda, quin és el nivell de cadascú.
Jo els hi deia una figura, nombre o figura-color de les que hi havia a la cartolina. Ells la localitzàven, i aleshores la traslladàven a l’altre cartolina buida. En la primera estan totes les fileres complertes, en canvi, en l’altre estan per completar. Hi ha les peces soles amb una mena d’enganxina al darrera que permet montar i desmontar fileres tant com es vulgui.
Als nens els hi ha agradat força; primerament, perquè el fet de dur al centre qualsevol cosa nova ja els crida l’atenció, i d’altra banda, perquè els implicava en el “joc”, i els feia competitius en el sentit de “jo puc…”.
Tots han sabut fer les fileres, uns millor i més ràpid que d’altres, però l’objectiu no era fer-ho bé o malament, l’objectiu era relacionar juntament (ell/a – jo) el què li demanava amb el que veien i partint que tot té un nom (Per exemple: “Y, col·loquem la rodona vermella a la segona filera on creguis que va…”) .
Tret d’això, ha estat un dimecres com qualsevol altre, quant a plantejament de la tarda (Arribada – estona lliure – berenar – estona lliure – comiat).
Tercer dia de pràctiques
Avui ha estat el meu tercer dia de pràctiques i ha resultat ser diferent quant a la dinàmica dels dimecres per la tarda al centre.
Primerament dir que ha entrat un nen nou al grup, ja que hi havia una plaça per ocupar que va deixar lliure un nen fa unes setmanes. Aquest nen té els seus germans a l’altre centre d’adolescents i la meva tutora abans que arribés ja m’ha comentat que suposadament, és a dir, tenint en compte l’entorn familiar, el comportament de la resta de la família, etc., aquest podria ser un pèl “conflictiu” o diga-li esbojarrat i esberat… Al final, ha resultat ser un dels més tranquils del grup.
Hem seguit la dinàmica pautada de sempre fins les 6 i 20 de la tarda (rebuda, estona lliure i berena), i aleshores hem utilitzat les hores restants per anar al “Castellito” (com li diuen ells/es), que no és més que un pati que cedeix una escola de la vora per a que els nens hi vagin, facin esports, etc. Avui era “necessari” anar-hi, com m’ha comentat la tutora de pràctiques, perquè havia plogut i no han tingut esbarjo a “l’aire lliure” a l’escola, fet que els feia estar una mica neguitosos i inquiets.
Al “Castellito” hi hem anat petits i mitjans amb les respectives educadores, voluntàries, la nova noia de pràctiques i jo. Tots en fila de dos, ben agafats de la mà i mil i un ulls nostres que miraven a tot arreu; no fós cas que ens deixéssim algun pel camí o ves a saber què… Tot ha anat bé. Els nens estàvem emocionadíssims per sortir fora i han disfrutat molt, deixant de banda algun que altre petit conflicte sense importància.
La nova noia de pràctiques fa segon del mòdul d’integració social i hi serà de pràctiques tots els dies fins al juny. Hi ha hagut un moment de la tarda, quan estàvem al “Castellito”, que s’ha acostat a un nen que estava castigat per llençar-li la pilota a la cara a una nena del grup dels petits. Han fet seure al nen, li han parlat i l’han fet pensar sobre el què havia fet. A la noia li ha sabut greu veure’l allà tot sol esperant que algú li digués “va, estàs rel·levat del “càstig”, ja pots anar a jugar…”, i ha anat a fer-li companyia. Evidentment, i és el que em va sortir a mi el primer dia en un cas semblant, ella s’ha mostrat vulnerable davant seu, tractant-lo amb llàstima i com si no tingués la culpa de res. Automàticament la tutora de pràctiques li ha dit que hi anés, que sabia perfectament perquè estava allà assegut sense poder jugar i que anar i fer-li carentonyes era una forma d’excusar-lo i excloure’l del què havia fet. És cert que no es pot negar que la forma d’actuar de la noia ha estat per instint i emotivitat total, fet que crec que és del tot digne, però com em va dir a mí també un dia la tutora, s’ha d’aprendre a controlar-ho perquè no hem d’oblidar que estem intervenint en clau educativa.
Hi ha hagut una nena que no ha vingut al “castellito” perquè sempre mossega i pega als nens, i avui no ha estat diferent. Ha queixalat la mà d’una nena del grup i la meva tutora de pràctiques l’ha “castigat” a berenar i a estar sola en una sala fins que tornéssim. Ella diu que no hi ha cap altre forma de fer que la nena aprengui, que ja s’ha intentat, que sempre ho fa, que no serveix fer-la estar en un racó cinc minuts… però… la meva companya de pràctiques i jo ens ho hem qüestionat… És molt possible que si s’intervé d’aquesta forma és perquè les altres no han funcionat bé, però… podría ser que aquesta forma d’intervenir sigui la més fàcil i ràpida per a que els estiguin quiets?
