Avui ha estat el meu segon dia de pràctiques i aquest cop he pogut estar una estoneta xerrant amb l’educadora abans que arribéssin els nens i nenes. M’ha comentat fets importants sobre l’historial dels petits, sobre l’organització de la tarda, temes importants que han succeït durant la darrera setmana…, però sobretot m’ha recalcat que últimament estan molt neguitosos i com ha dit ella, “és com si ens estiguéesin posant a prova; encara que no ho entenc… Ara no toca! Com si no ens coneguéssin prou…”; el fet és que corre molt nerviosisme en l’ambient i està clar que educadors/es i voluntaris/es, han adoptat actituts d’alerta. M’ha deixat molt clar que davant la situació en la que es troben, estan molt més al cas, més atents al que fa cadascú i s’intenta crear un ambient de calma i tranquil·litat entre ells. He estat observant tota la tarda, i l’educadora, és cert que ha adoptat una posició més “autoritària” (sense cap sentit negatiu) però senzillament es reafirma com a professional, deixant clar el seu paper, fet que no deixa de banda mostrar-se empàtica, flexible i oberta al diàleg com a mètode de resolució de conflictes. Qualsevol problema que hi hagi es tracta individualment, és a dir, s’agafa al nen o nena i es parla amb ell/a sobre el què ha passat i el perquè de la situació. Aquesta, crec jo, és una bona forma d’intervenir  ja que no es deixa en evidència a ningú, no s’ha de recórrer als crits i no es crea un mal ambient contínu; es tracta de dur la situació amb total normalitat, afavorint així la necessària comunicació.

        Quan hem anat a buscar als nens al carrer, alguns m’han reconegut, d’altres no s’enrecordaven de mí i quasi bé tots, m’han preguntat el meu nom altre cop. Quan estàven tots llestos hem pujat a l’aula i hem començat l’estona lliure de contes, de pintar dibuixos, de jugar…

        Després de recollir i acompanyar-los a rentar-se les mans, s’ha berenat; avui tocava suc, madalenes i formatge. A cada nen/a li pertoca una feina diària, i repartir el berenar n’és una. “Qui serà l’encarregat de…” s’escolleix de forma aleatòria, així com també és una manera molt indirecta i interessant de treballar el companyerisme, la paciència (no començar a menjar fins que cadascú tingui el seu berenar), la responsabilitat (adjuntar tasques a cada un/a de forma individual però sempre “amb els altres”), l’autonomia (no dependre de ningú ja que tots ells tenen clar el que els toca, miren l’horari, busquen el seu nom, la feina i aleshores la fan), la participació i motivació (encarregar-se d’alguna cosa obliga a relacionar-se i comunicar-se entre ells, i d’altra banda tenir una responsabilitat els estimula i els fa sentir membres importants de l’activitat).

        Després de berenar han seguit amb l’estona de lectura, deures, pintura, etc. i quan ha arribat l’hora, els han vingut a buscar les seves respectives famílies.

        Escollir el fet extraordinari del dia d’avui no ha estat gens difícil. Hi ha hagut una situació entre tres dels nens, molt curiosa… Al grup dels petits hi ha dos germans, en S i la Y. En S té un “millor amic” dins dels 9 nens que hi ha; en M. Tots estàven jugant i corrent amunt i avall de la sala, i la Y m’ha demanat que li guardés la diadema i que li donés quan acabés l’activitat. Jo estava fent un joc amb en M quan ella ha vingut i li he dit: Y, mira, què et sembla si en M te la guarda enlloc que te la guardi jo, i quan acabis li demanes a ell?- a la Y no li ha suposat cap problema, però de cop i volta ha aparegut en S tot emprenyat i desconfiat que en M tingués la diadema de la seva germana. Es pensava que li prendria o se la volia quedar i ha arribat al punt de dir-li: “Ja no ets amic meu”. El petit ha sortit en defensa de la seva germana i per molt que en M i jo li haguem intentat fer entendre que només li guardava i després li tornaria, en S estava més que convençut que no era així. Quan la situació començava a ser una mica conflictiva, la Y ha tornat de fer el què estava fent i davant del seu germà, li diu a en M que li doni la diadema. Aquest li torna i ella li ha donat les gràcies per guardar-li. Quan en S ha vist la situació i s’ha adonat que no hi havia motiu per desconfiar del seu amic M, ha dit en veu alta: “Ah, M guarda sólo… Es amigo mío.”. En M i en S han rigut, s’han fet un petó i han seguit jugant.

… Impactant i espectacular.