Ara m’adono d’un dels avantatges d’anar a pràctiques un cop a la setmna, i és que de dijous a dijous he notat molta diferència. Si el passat va ser un caos, aquest ja ha estat una altre cosa.

Els petits ja no estan a la defensiva, sinó que es mostren més propers a la nova situació. Han acceptat que això és d’aquesta manera i la seva actitud comença a no ser tan rebel. Estan més atents i cordials a la nova educadora, i ja la perceben com a un possible referent.

Hem anat al parc i la N, ha vingut just quan anavem a dur a terme una dinàmica tots junts. Ja ho va fer el passat dijous això de venir… No em sembla malament que els vingui a visitar, però crec que en hores de treball no hauria de fer-ho, ja que trenca amb tot el clima que a la nova educadora li costa aconseguir i ja no es pot fer res en tota l’estona restant, perquè s’ilusionen amb el retorn de la N i s’esveren.

Fins on està el límit? Quan cal dir prou i fer punt i a part?

És el de sempre, el famós debat de la implicació i l’acceptació i adaptació a les noves situacions. És l’ètica de l’educador… Quan deixés un espai i unes persones importants per a tú, però que estan dins la teva professió. Quan la teva vida prèn un altre camí que tú fas girant el cap enrere. Les coses canvien, i ara li toca a un altre. I el més important… És bo per als nens veure com torna constantment la N? Sens dubte s’està donant una saturació de situacions, referents que no tenen res a veure.