El meu setè dia de pràctiques ha resultat ser “el dia”. No ha estat pel fet que l’organització de la tarda hagi estat diferent; tampoc ha estat per cap succés a destacar. Tot el contrari…

Per un cantó he sentit el primer signe de monotonia al centre. Ha estat etern i era com si estigués a un esplai. M’ha semblat que no tenia sentit el què els feien fer, que bàsicament era “jugar i passar l’estona”. Quan he pensat: “Podríen fer alguna cosa més profitosa…” directament la frase ha acabat així: clar… potser és la única manera, tampoc dóna per més i és que són nens.”. Després, m’he adonat que estava etiquetant i jugant amb les aparences, fet que a la teòrica tots sabem que no és bo, o més aviat no és productiu classificar i anar amb la idea d’allò que tothom diu que és i molta gent no s’ha preocupat a esbrinar si és així de veritat. Són deduccions, camins fàcils i… equivocacions? Sí.

Ja ho tinc clar que no tot és el que sembla, que les coses i sobretot les persones són més complexes que tot això. I m’he sentit estranya, perquè he etiquetat i és que la majoria ho fa amb males o cero intencions, però quasi bé tots ho fan, ho fem i ho faig. Clar està i crec, des del meu punt de vista, que el problema no és etiquetar, és tenir la suficient opcionalitat de deixar-ho estar o corretgir-ho i evidentment aquest últim és el que més costa ja que implica fer l’esforç d’adonar-te que res és igual.

Són nens sí, malgrat que els seus pares hagin passat les situacions “x”, ells no són els pares, tot té a veure, però res és estàtic. D’altra banda, són nens però un és l’A, i l’altre el B, no?

Ja està. La meva tarda s’ha resolt plantejant-me qüestions d’aquest tipus.