Dia oficial de l’emotivitat al centre, i és que avui ha estat l’aniversari de la N, l’educadora dels petits. No serà menys que l’aniversari d’un dels petits, i també s’ha fet una celebració conjunta amb els mitjans i grans.

Pastís, espelmes, menjar, música, crits, somriures i emocions…

N: L’any passat també el vaig celebrar amb ells i no ha estat diferent aquest cop, però no és el mateix. Tenir-los tots allà… M’he emocionat i la veritat és que fa dies que no dormo. Em fa molta ilusió la nova feina, però està clar que un començament implica un anterior acabament. Sempre es diu allò típic “Vindré sovint… Us seguiré veient…”; però després a la pràctica entre una cosa i altre no tens temps o sencillament ho vas deixant de banda sense voler-ho, però és així. Vindré, però això de “sovint” no ho tinc tan clar. La intenció ja hi és, però els horaris no se si m’ho permetran… Porto tres anys al centre… Els veig cada dia… Ja els hi he dit a les famílies, i els hi ha sabut greu però em desitjen molta sort. És un canvi, pensar que avui estic aquí i dilluns a un altre lloc completament diferent… Em txoca.

Tots els nens del centre li han fet un dibuix que dedueixo que li deuen haver donat el divendres. Està clar que tots la trobaran a faltar si quan hi sóc només sento que criden “N, N, N, N, !!!”, però els canvis són bons, i la professionalitat ja implica saber adaptar-los a la teva vida. És un diminut procés de dol tant pels nens com per ella, però ja és això viure. Tot és experiència, tots són moments bons i de no tan bons. Els canvis que fas però que no impliquen oblit sinó maleta de records, situacions viscudes i persones que t’has anat trobant. Recollir tot això, agafar forces, i seguir endevant.