Avui ha estat el meu tercer dia de pràctiques i ha resultat ser diferent quant a la dinàmica dels dimecres per la tarda al centre.
Primerament dir que ha entrat un nen nou al grup, ja que hi havia una plaça per ocupar que va deixar lliure un nen fa unes setmanes. Aquest nen té els seus germans a l’altre centre d’adolescents i la meva tutora abans que arribés ja m’ha comentat que suposadament, és a dir, tenint en compte l’entorn familiar, el comportament de la resta de la família, etc., aquest podria ser un pèl “conflictiu” o diga-li esbojarrat i esberat… Al final, ha resultat ser un dels més tranquils del grup.
Hem seguit la dinàmica pautada de sempre fins les 6 i 20 de la tarda (rebuda, estona lliure i berena), i aleshores hem utilitzat les hores restants per anar al “Castellito” (com li diuen ells/es), que no és més que un pati que cedeix una escola de la vora per a que els nens hi vagin, facin esports, etc. Avui era “necessari” anar-hi, com m’ha comentat la tutora de pràctiques, perquè havia plogut i no han tingut esbarjo a “l’aire lliure” a l’escola, fet que els feia estar una mica neguitosos i inquiets.
Al “Castellito” hi hem anat petits i mitjans amb les respectives educadores, voluntàries, la nova noia de pràctiques i jo. Tots en fila de dos, ben agafats de la mà i mil i un ulls nostres que miraven a tot arreu; no fós cas que ens deixéssim algun pel camí o ves a saber què… Tot ha anat bé. Els nens estàvem emocionadíssims per sortir fora i han disfrutat molt, deixant de banda algun que altre petit conflicte sense importància.
La nova noia de pràctiques fa segon del mòdul d’integració social i hi serà de pràctiques tots els dies fins al juny. Hi ha hagut un moment de la tarda, quan estàvem al “Castellito”, que s’ha acostat a un nen que estava castigat per llençar-li la pilota a la cara a una nena del grup dels petits. Han fet seure al nen, li han parlat i l’han fet pensar sobre el què havia fet. A la noia li ha sabut greu veure’l allà tot sol esperant que algú li digués “va, estàs rel·levat del “càstig”, ja pots anar a jugar…”, i ha anat a fer-li companyia. Evidentment, i és el que em va sortir a mi el primer dia en un cas semblant, ella s’ha mostrat vulnerable davant seu, tractant-lo amb llàstima i com si no tingués la culpa de res. Automàticament la tutora de pràctiques li ha dit que hi anés, que sabia perfectament perquè estava allà assegut sense poder jugar i que anar i fer-li carentonyes era una forma d’excusar-lo i excloure’l del què havia fet. És cert que no es pot negar que la forma d’actuar de la noia ha estat per instint i emotivitat total, fet que crec que és del tot digne, però com em va dir a mí també un dia la tutora, s’ha d’aprendre a controlar-ho perquè no hem d’oblidar que estem intervenint en clau educativa.
Hi ha hagut una nena que no ha vingut al “castellito” perquè sempre mossega i pega als nens, i avui no ha estat diferent. Ha queixalat la mà d’una nena del grup i la meva tutora de pràctiques l’ha “castigat” a berenar i a estar sola en una sala fins que tornéssim. Ella diu que no hi ha cap altre forma de fer que la nena aprengui, que ja s’ha intentat, que sempre ho fa, que no serveix fer-la estar en un racó cinc minuts… però… la meva companya de pràctiques i jo ens ho hem qüestionat… És molt possible que si s’intervé d’aquesta forma és perquè les altres no han funcionat bé, però… podría ser que aquesta forma d’intervenir sigui la més fàcil i ràpida per a que els estiguin quiets?
