Irenn’s Weblog
Diari de CampArxivat per a Febrer, 2008
4rt Dia de Pràctiques
“El Taller”Avui ha estat un dia diferent, possiblement perquè he fet el meu primer taller. L’antiga noia de pràctiques que venia els dimecres s’encarregava d’elaborar dinàmiques o activitats vàries pels nens, i la meva tutora em va proposar el primer dia si voldria seguir amb la responsabilitat. He estat els tres primers dies de pràctiques observant, fixant-me en cada nen/a per a finalment, avui tenir preparat un taller més o menys “adequat” al grup de petits, on estic.
Sobre el taller… He aprofitat una dinàmica que vaig fer en grup a l’assignatura de didàctica l’any passat per al col·lectiu de gent gran, concretament “malalts d’alzheimer”. En el seu orígen, aquest era un joc didàctic per a treballar la memòria: consistia en anar destapant i tapant fileres per a refer-les després, en una cartolina buida. Està clar, que partint d’un col·lectiu totalment diferent i amb unes necessitats noves, he hagut d’adaptar el taller als usuaris, en aquest cas, als nens petits de tres i quatre anys. Treballar la memòria no és la prioritat, però si ho és el fet de treballar nombres, colors, figures… com a reforç complementari de l’escola, però de forma dinàmica i interessant. El què he fet, és convertir el joc de memòria en un joc d’associacions. Aquesta dinàmica l’he fet de forma individual, ja que m’ha comentat la tutora que seria més eficaç per ells i a la vegada perquè jo pogués veure, d’altra banda, quin és el nivell de cadascú.
Jo els hi deia una figura, nombre o figura-color de les que hi havia a la cartolina. Ells la localitzàven, i aleshores la traslladàven a l’altre cartolina buida. En la primera estan totes les fileres complertes, en canvi, en l’altre estan per completar. Hi ha les peces soles amb una mena d’enganxina al darrera que permet montar i desmontar fileres tant com es vulgui.
Als nens els hi ha agradat força; primerament, perquè el fet de dur al centre qualsevol cosa nova ja els crida l’atenció, i d’altra banda, perquè els implicava en el “joc”, i els feia competitius en el sentit de “jo puc…”.
Tots han sabut fer les fileres, uns millor i més ràpid que d’altres, però l’objectiu no era fer-ho bé o malament, l’objectiu era relacionar juntament (ell/a – jo) el què li demanava amb el que veien i partint que tot té un nom (Per exemple: “Y, col·loquem la rodona vermella a la segona filera on creguis que va…”) .
Tret d’això, ha estat un dimecres com qualsevol altre, quant a plantejament de la tarda (Arribada – estona lliure – berenar – estona lliure – comiat).
Tercer dia de pràctiques
Avui ha estat el meu tercer dia de pràctiques i ha resultat ser diferent quant a la dinàmica dels dimecres per la tarda al centre.
Primerament dir que ha entrat un nen nou al grup, ja que hi havia una plaça per ocupar que va deixar lliure un nen fa unes setmanes. Aquest nen té els seus germans a l’altre centre d’adolescents i la meva tutora abans que arribés ja m’ha comentat que suposadament, és a dir, tenint en compte l’entorn familiar, el comportament de la resta de la família, etc., aquest podria ser un pèl “conflictiu” o diga-li esbojarrat i esberat… Al final, ha resultat ser un dels més tranquils del grup.
Hem seguit la dinàmica pautada de sempre fins les 6 i 20 de la tarda (rebuda, estona lliure i berena), i aleshores hem utilitzat les hores restants per anar al “Castellito” (com li diuen ells/es), que no és més que un pati que cedeix una escola de la vora per a que els nens hi vagin, facin esports, etc. Avui era “necessari” anar-hi, com m’ha comentat la tutora de pràctiques, perquè havia plogut i no han tingut esbarjo a “l’aire lliure” a l’escola, fet que els feia estar una mica neguitosos i inquiets.
Al “Castellito” hi hem anat petits i mitjans amb les respectives educadores, voluntàries, la nova noia de pràctiques i jo. Tots en fila de dos, ben agafats de la mà i mil i un ulls nostres que miraven a tot arreu; no fós cas que ens deixéssim algun pel camí o ves a saber què… Tot ha anat bé. Els nens estàvem emocionadíssims per sortir fora i han disfrutat molt, deixant de banda algun que altre petit conflicte sense importància.
La nova noia de pràctiques fa segon del mòdul d’integració social i hi serà de pràctiques tots els dies fins al juny. Hi ha hagut un moment de la tarda, quan estàvem al “Castellito”, que s’ha acostat a un nen que estava castigat per llençar-li la pilota a la cara a una nena del grup dels petits. Han fet seure al nen, li han parlat i l’han fet pensar sobre el què havia fet. A la noia li ha sabut greu veure’l allà tot sol esperant que algú li digués “va, estàs rel·levat del “càstig”, ja pots anar a jugar…”, i ha anat a fer-li companyia. Evidentment, i és el que em va sortir a mi el primer dia en un cas semblant, ella s’ha mostrat vulnerable davant seu, tractant-lo amb llàstima i com si no tingués la culpa de res. Automàticament la tutora de pràctiques li ha dit que hi anés, que sabia perfectament perquè estava allà assegut sense poder jugar i que anar i fer-li carentonyes era una forma d’excusar-lo i excloure’l del què havia fet. És cert que no es pot negar que la forma d’actuar de la noia ha estat per instint i emotivitat total, fet que crec que és del tot digne, però com em va dir a mí també un dia la tutora, s’ha d’aprendre a controlar-ho perquè no hem d’oblidar que estem intervenint en clau educativa.
Hi ha hagut una nena que no ha vingut al “castellito” perquè sempre mossega i pega als nens, i avui no ha estat diferent. Ha queixalat la mà d’una nena del grup i la meva tutora de pràctiques l’ha “castigat” a berenar i a estar sola en una sala fins que tornéssim. Ella diu que no hi ha cap altre forma de fer que la nena aprengui, que ja s’ha intentat, que sempre ho fa, que no serveix fer-la estar en un racó cinc minuts… però… la meva companya de pràctiques i jo ens ho hem qüestionat… És molt possible que si s’intervé d’aquesta forma és perquè les altres no han funcionat bé, però… podría ser que aquesta forma d’intervenir sigui la més fàcil i ràpida per a que els estiguin quiets?
Segon dia de pràctiques
Avui ha estat el meu segon dia de pràctiques i aquest cop he pogut estar una estoneta xerrant amb l’educadora abans que arribéssin els nens i nenes. M’ha comentat fets importants sobre l’historial dels petits, sobre l’organització de la tarda, temes importants que han succeït durant la darrera setmana…, però sobretot m’ha recalcat que últimament estan molt neguitosos i com ha dit ella, “és com si ens estiguéesin posant a prova; encara que no ho entenc… Ara no toca! Com si no ens coneguéssin prou…”; el fet és que corre molt nerviosisme en l’ambient i està clar que educadors/es i voluntaris/es, han adoptat actituts d’alerta. M’ha deixat molt clar que davant la situació en la que es troben, estan molt més al cas, més atents al que fa cadascú i s’intenta crear un ambient de calma i tranquil·litat entre ells. He estat observant tota la tarda, i l’educadora, és cert que ha adoptat una posició més “autoritària” (sense cap sentit negatiu) però senzillament es reafirma com a professional, deixant clar el seu paper, fet que no deixa de banda mostrar-se empàtica, flexible i oberta al diàleg com a mètode de resolució de conflictes. Qualsevol problema que hi hagi es tracta individualment, és a dir, s’agafa al nen o nena i es parla amb ell/a sobre el què ha passat i el perquè de la situació. Aquesta, crec jo, és una bona forma d’intervenir ja que no es deixa en evidència a ningú, no s’ha de recórrer als crits i no es crea un mal ambient contínu; es tracta de dur la situació amb total normalitat, afavorint així la necessària comunicació.
Quan hem anat a buscar als nens al carrer, alguns m’han reconegut, d’altres no s’enrecordaven de mí i quasi bé tots, m’han preguntat el meu nom altre cop. Quan estàven tots llestos hem pujat a l’aula i hem començat l’estona lliure de contes, de pintar dibuixos, de jugar…
Després de recollir i acompanyar-los a rentar-se les mans, s’ha berenat; avui tocava suc, madalenes i formatge. A cada nen/a li pertoca una feina diària, i repartir el berenar n’és una. “Qui serà l’encarregat de…” s’escolleix de forma aleatòria, així com també és una manera molt indirecta i interessant de treballar el companyerisme, la paciència (no començar a menjar fins que cadascú tingui el seu berenar), la responsabilitat (adjuntar tasques a cada un/a de forma individual però sempre “amb els altres”), l’autonomia (no dependre de ningú ja que tots ells tenen clar el que els toca, miren l’horari, busquen el seu nom, la feina i aleshores la fan), la participació i motivació (encarregar-se d’alguna cosa obliga a relacionar-se i comunicar-se entre ells, i d’altra banda tenir una responsabilitat els estimula i els fa sentir membres importants de l’activitat).
Després de berenar han seguit amb l’estona de lectura, deures, pintura, etc. i quan ha arribat l’hora, els han vingut a buscar les seves respectives famílies.
Escollir el fet extraordinari del dia d’avui no ha estat gens difícil. Hi ha hagut una situació entre tres dels nens, molt curiosa… Al grup dels petits hi ha dos germans, en S i la Y. En S té un “millor amic” dins dels 9 nens que hi ha; en M. Tots estàven jugant i corrent amunt i avall de la sala, i la Y m’ha demanat que li guardés la diadema i que li donés quan acabés l’activitat. Jo estava fent un joc amb en M quan ella ha vingut i li he dit: Y, mira, què et sembla si en M te la guarda enlloc que te la guardi jo, i quan acabis li demanes a ell?- a la Y no li ha suposat cap problema, però de cop i volta ha aparegut en S tot emprenyat i desconfiat que en M tingués la diadema de la seva germana. Es pensava que li prendria o se la volia quedar i ha arribat al punt de dir-li: “Ja no ets amic meu”. El petit ha sortit en defensa de la seva germana i per molt que en M i jo li haguem intentat fer entendre que només li guardava i després li tornaria, en S estava més que convençut que no era així. Quan la situació començava a ser una mica conflictiva, la Y ha tornat de fer el què estava fent i davant del seu germà, li diu a en M que li doni la diadema. Aquest li torna i ella li ha donat les gràcies per guardar-li. Quan en S ha vist la situació i s’ha adonat que no hi havia motiu per desconfiar del seu amic M, ha dit en veu alta: “Ah, M guarda sólo… Es amigo mío.”. En M i en S han rigut, s’han fet un petó i han seguit jugant.
… Impactant i espectacular.
Primer dia de pràctiques
Ja hi estic. Aquesta tarda he entrat al nou món del que parlava fa temps i aquell que m’immaginava d’una manera, i que certament, m’ha sorprès. Com hem comentat aquest matí a l’hora de seminari, molts de nosaltres sentíem insseguretat, aquella insseguretat i por davant d’una situació diferent, fora del teu entorn habitual i on hi ets tú i la persona, “cara a cara”, deixant de banda tota la teoria possible que poguem saber o aprendre. Abans de començar sí que en sentia de por; d’una banda, per les reaccions que podria tenir en moments concrets, i d’altre banda, per l’acceptació de l’educadora principalment i, per la dels nens.
Avui he fet una important tasca d’observació i obviant el que he sentit (“oir, ver y callar”), he fet el que creia més oportú i sincerament, el que m’ha sortit de dins, el que tenia ganes i em veia capaç de fer. L’educadora m’ha preguntat: Quin és el teu objectiu, és a dir, quina intenció tens amb les pràctiques? Observar, només? – justament ha estat el moment en què he pensat amb el què hem dit a seminari sobre sentir-nos inútils, que perdem el temps… i la meva resposta ha estat claríssima – No, no! Jo vull fer coses!!!.
L’educadora ha estat molt per mí, en el sentit que ha fet tot el que esperava, no m’ha deixat sola, m’ha explicat tot com anava i, pel tema del temps, m’ha posat al dia breument de la situació d’alguns dels nens i la seva família. La dinàmica del centre és primerament fer una rebuda dels nens i parlar amb els familiars si hi ha algun tema important. Seguidament educadores (tant de petits com de mitjans quant edat) i els nens, van a “l’aula” i comencen un taller lliure (llegir contes, pintar, jugar….). Després d’aquest taller se’ls acompanya a rentar-se les mans, etc., i berenen. Un cop han berenat, fan deures, segueixen amb la lectura, etc., però la dinàmica de treball és flexible i alternada depenent del dia, el que es tingui previst i un cúmul de circumstàncies limitants. Per últim, es fa un comiat (el “fins demà”) amb els nens i, cap a les vuit menys quart més o menys, els familiars van a recollir-los al centre.
Quan hem baixat al carrer per esperar que vinguéssin a buscar als nens, li he preguntat a l’educadora si mai s’havien trobat que els familiars no els vinguéssin a recollir… L’educadora m’ha mirat i abans que em respongués, he entès que la contestació era molt evident; “Ja m’ha extranyat que avui hagin estat puntuals i que hi siguin tots… Ens hi trobem molt sovint que no vénen… Aleshores, moltes vegades, els hem de dur a casa.”.
Quan estava amb els nens i et buscaven i et cridaven i t’estiraven de la màniga del jersei, t’agafaven de la mà, et reien, et feien mala cara, t’escoltaven, passaven de tú, et seguien, es descontrolaven, callaven, pintaven, corrien, es barallaven, et reclamaven, s’emprenyaven si no els feies cas, ploraven, miraven, et miraven… Quant feien cada una d’aquestes coses, poc a poc, t’adones que tot és per un motiu, que no és en va. Sempre hi ha un rerefons i res és tan fàcil com jo em pensava, i més amb un col·lectiu com és el de la infància, del que sembla ser tenim una idea equivocada. Veritablement aquests nens i nenes m’han près el pèl, són més llestos que ningú, són esponjes i miralls del què veuen, i si es mouen d’una manera, i si es mouen d’una altre has d’estar atent. Són sentiments, reaccions naturals, ments vives en un cos que no és tan petit per tot el que ha de suportar, i disfrutar, està clar.
